No hi haurà pau a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica si les dones no tenen drets
El divendres 3 de febrer, a les 19:30h, la Parròquia de Santa Anna de Barcelona va acollir un bon grup de persones que vam anar a escoltar el testimoni impactant de l’advocada i activista congolesa Yvette Mushigo, de 45 anys, casada i mare de 4 fills.
Des de 2004, la República Democràtica del Congo (RDC), Ruanda i Burundi, que formen part de la regió dels Grans Llacs d’Àfrica, estan en conflicte armat permanent. Els interessos econòmics de potències estrangeres que exploten les riqueses naturals d’aquesta regió -especialment diamants, urani i coltan- són causa de les lluites en aquesta regió; s’hi afegeix les lluites ètniques d’aquests pobles i la presència de grups armats en les tribus i a prop de les mines; aquests grups armats han fet de la violació a les dones una arma de guerra. Des de l’any passat, el grup armat Moviment 23 de Març (M23), manejat per Rwanda, segons el Govern congolès i l’ONU, ha aconseguit ocupar una part del territori de Kivu del Nord, a l’est del país. Tot plegat provoca violència, mort i desplaçament de tribus senceres, en especial de dones i infants. Aquest llarg temps de conflicte ha provocat més de 5,6 milions de persones desplaçades al país, una xifra rècord a Àfrica i una de les més elevades del món. La fugida de la població ha provocat la interrupció de diversos programes d’atenció a les dones. “En alguns punts de l’est del país la gent se n’ha anat i el que havíem construït amb aquestes persones s’ha esfumat. Ara ens plantegem què fer: seguim els desplaçats en el seu camí? Comencem des de zero en un altre poble?”, es pregunta l’activista, alertant també que les dones són especialment vulnerables en aquests viatges en què no hi ha sovint cap assistència per part de l’Estat, cosa que augmenta els riscos de violència sexual.
Mushigo, coordinadora de l’organització Synergie des Femmes pour la Paix et la Réconciliation (Sinergia de les Dones per la Pau i la Reconciliació, SPR), que uneix més de 40 entitats humanitàries de la RDC, Burundi i Rwanda, rebrà a Madrid, el 4 de maig, el Premi “Món Negre a la Fraternitat” 2022. Aquest organisme ha estat creat el 2005 com una iniciativa regional de Pax Christi. El seu objectiu és construir la pau i la reconciliació en aquesta regió i promoure els drets de les dones. Yvette Mushigo està convençuda que “No hi haurà pau si les dones no tenen drets” Per a molts homes de la seva regió el fet que les dones coneguin els seus drets suposa un perill, perquè els desautoritza i perden poder i privilegis; per tant, prohibeixen a les activistes que parlin a les seves dones. Mushigo recorre aquest complicat camí fa anys; ella i altres representants de l’organització han tingut por, han sortit fugint de certs pobles i s’han vist assenyalades i perseguides per haver revolucionat les dones.
Però el cert és que les dones tenen en general un pes psicològic que els impedeix parlar, somriure, denunciar. Per les noies joves encara és pitjor; en ser violades, la comunitat on viuen les menysprea.
Cal instruir les dones, els homes -sobretot els joves- i les autoritats, per anar canviant la mentalitat de la societat i de l’Estat. El Govern no ha entès que ha de protegir els drets de les dones. L’esperança de Mushigo són les eleccions locals, previstes i posposades des de fa temps per raons diverses, perquè poden permetre que dones que ja són líders de facto a les seves comunitats accedeixin a càrrecs públics. La SPR troba recolzament en Comissions de Justícia i Pau, en la Conferència Episcopal de Burundi, però en les seves declaracions no hi ha les veus de les dones. Un altre aspecte de la societat que cal canviar és la qüestió del matrimoni. En general les unions són de fet, sense reconeixement civil. Un dels esforços de la SPR és convèncer la població que es casin pel civil, perquè altrament les dones i fills no tenen cap dret, en morir l’home.
Mushigo continua amb fermesa el seu treball pel reconeixement del dret de les dones. Però el conflicte interminable i la inseguretat han fet que organitzacions internacionals surtin del país i que l’ajuda humanitària es redueixi, cosa que és “una tragèdia per a la població”. Diu: “Els que ens ajuden des de fora estan cansats i desmoralitzats per aquesta sensació d’haver de tornar a començar sempre. Nosaltres també n’estem fartes. Jo intento no sucumbir i concentrar-me en la quantitat de feina que em queda, en com encarar-ho i fer-ho millor”.
El poble congolès és creient i, malgrat tot, viu amb esperança joiosa i prega.
Aquest mes de febrer hem vist, en la visita del Papa Francesc a la RDC, (visita que ha estat molt poc comentada pels mitjans de comunicació nacionals i internacionals) que el Papa ha fet una trobada a Kinshasa amb víctimes de la violència al sud del país, i com ha manifestat la seva tendresa envers aquestes víctimes i ha denunciat la violència provocada per l’ambició.
Montserrat Martínez
Secretària de l’ACAT