Interviu a Germain Rukuki

Germain Rukuki sap exactament el que significa posar la seva vida en perill per defensar una causa com la dels drets humans. El 2017, l’antic responsable financer i administratiu de l’ACAT-Burundi havia estat condemnat a 32 anys de presó. Després de quatre anys, va ser alliberat i es va exiliar a Brussel·les. En l’entrevista amb l’ACAT-Suïssa, Rukuki explica com ha viscut aquest període de terror, i per què és avui optimista i ple d’energia.

ACAT-Suïssa: Germain Rukuki, amb 45 anys, la seva vida és comparable a una novel·la. Com ho porta?
Germain Rukuki: Des que la meva dona i els meus fills van reunir-se amb mi a Bèlgica, el febrer de 2022, estic molt content.  Demà ens traslladarem a un pis més gran, la qual cosa em complau especialment. Els amics de l’ACAT-Bèlgica i altres ens ajuden molt a trobar el nostre camí aquí. No obstant això, em queda un pes pesant per portar, perquè em preocupen constantment la meva família i els meus amics que han romàs al país, així com tot el poble burundès. La situació social, política i econòmica continua sent molt preocupant. Algunes persones eviten el contacte amb mi. Suposo que tenen por de ser associades a mi a causa dels informes que continuo redactant sobre Burundi.

Tornem primer a la nit del 13 de juliol de 2017. Vostè i la seva família van ser despertats per desenes de membres de les forces de seguretat assaltant la seva casa a  la capital, Bujumbura. Com va viure aquest moment?
Sabia que estava en perill. Ja havia escapat a altres detencions, a un atemptat i fins i tot a un segrest. No obstant això, la detenció va ser un xoc. Estava segur que em matarien. Malgrat això, jo mantenia un posat tranquil per a evitar infondre por a la meva esposa, als meus fills i a altres persones al meu càrrec. El meu segon fill no deixava de plorar. Acompanyat per oficials, li vaig comprar bombons a la botiga del costat per a calmar-lo, però en va. La meva esposa estava embarassada i molt estressada. En el moment de la meva detenció, els vaig fer un signe de creu i de comiat. Creia que marxava per sempre.

Després va passar quatre anys a la presó. Un període difícil…
He patit molt. A Burundi es violen sistemàticament els drets de les persones detingudes i això és encara pitjor per a les persones que estan a la presó per motius polítics. Però tot això era molt menys greu del que esperava, és a dir, de la meva mort. Estava viu! Els meus fills i la meva esposa estaven protegits. Això em donava ànims. Tenia l’esperança de retrobar-me un dia amb la meva família i conèixer el meu tercer fill, que va néixer quatre mesos després de la meva detenció.

Què li dona aquesta confiança? Estava vostè viu, però condemnat a 32 anys de presó: el veredicte més sever que la justícia burundesa mai havia pronunciat contra un defensor dels drets humans.
Aquesta pena va ser injusta i va ser dictada sobre la base d’acusacions infundades i manipulades. Tenia la seguretat de la meva innocència. La justícia mai va trobar proves. Un dia, durant el judici, vaig dir als jutges que, fins i tot si el Ministeri Fiscal disposava de cent anys, aquest mai podria trobar proves contra mi. Per aquesta raó, sempre he estat convençut que m’alliberarien aviat. A més, estic segur que el dia de la meva mort és determinat per Déu, i no pels jutges o els botxins de Burundi. Aquesta fe em va ajudar molt.

Moltes persones del moviment ACAT han demanat per a vostè i pel seu alliberament. Una forma d’acció útil als seus ulls?
La pregària és una espècie d’intervenció. A través de l’oració, encara que sigui de poques paraules, podem demanar a Déu que ens ajudi. En el meu cas, ho ha fet.

Quina és la seva opinió sobre l’element decisiu per al seu alliberament?
Hi havia molt de soroll sobre el meu cas. El dia de la meva detenció, tothom en parlava a les xarxes socials. En el moment de l’interrogatori al Servei Nacional d’Informació, un Comissari va venir a explicar a un col·lega seu que m’estava interrogant que els missatges que alertaven sobre la meva detenció estaven arribant en gran quantitat. La FIACAT (Federació d’ACAT), les xarxes d’ACAT, Front Line Defenders, Amnistia Internacional i molts altres van dur a terme accions. Totes aquestes cartes i campanyes van donar a conèixer el meu cas a tot el món. Van fer actuar als diplomàtics perquè pressionessin a les autoritats de Burundi. Les Nacions Unides van preguntar al Govern de Burundi sobre el meu cas. Mai van rebre resposta. Tot aquest soroll ha ajudat a desemmascarar la disfunció de la justícia burundesa  i va conduir al meu alliberament.

Éreu al corrent d’aquestes accions?
Com a presoner, no m’era fàcil comunicar amb l’exterior. Estava sempre vigilat, fins i tot per altres presoners als quals se’ls havia confiat aquesta tasca. No obstant això, alguns guardians eren amables i em transmetien informació de la meva família o del president d’ACAT-Burundi, que ja es trobava a Brussel·les. Per aquesta via, també vaig poder donar el meu acord a Amnistia per la campanya «Escriure pels Drets» llançada el dia de l’aniversari del meu tercer fill.

Aquestes accions no haurien pogut tenir conseqüències contraproduents? Per exemple, condicions de detenció més dures?
No m’importava gaire. Ja era víctima; l’essencial era evitar que altres persones es trobessin al seu torn injustament amenaçades. El suport de tot el món m’ha animat molt a continuar sent optimista i resilient.

Ha estat vostè torturat?
No físicament. Malgrat el fet que la tortura és omnipresent a Burundi, les accions internacionals a favor meu m’han salvat de la tortura física des del primer dia. No obstant això, he hagut d’enfrontar-me a altres persecucions i privacions dels meus drets, tant a les cel·les de detenció del Servei Nacional d’Informació com a la presó.

Vostès continuen defensant els drets humans a Burundi des de Bèlgica. Com procedeix vostè?
Vaig fundar una organització anomenada «Junts per al suport als defensors dels drets humans en perill» (ESDDH). Es va crear per als defensors dels drets humans, que sovint estan sotmesos a detencions arbitràries. Basant-se en la meva experiència de detenció, l’associació també vol implementar condicions carceràries que siguin humanament acceptables a les presons de Burundi. Estem publicant informes basats en la informació recollida pels nostres observadors a Burundi. A més, fem un treball de defensa davant institucions nacionals i internacionals que protegeixen i promouen els drets humans.

Té algun impacte el seu treball, malgrat la gran distància geogràfica entre Bèlgica i Burundi?
Sí. Per exemple, el 2021 vaig fer una crida d’ajuda a una institució estrangera a favor d’un burundès segrestat a ple dia. Va ser trobat i alliberat. Els nostres informes, s’envien a les autoritats de Burundi i, em consta que els llegeixen. La meva trajectòria, juntament amb l’experiència de la presó, em dona una gran credibilitat en denunciar les males condicions i altres violacions dels drets fonamentals al meu país.

Un compromís que potser té un perill per a vostè, fins i tot al seu país de refugi?
En general, em sento segur aquí. Però és cert que l’assetjament continua. A vegades rebo missatges anònims en els quals es parla dels meus familiars a Burundi. I la regularització dels meus fills a Bèlgica es fa esperar perquè les autoritats burundeses afirmen que no poden lliurar-nos els seus certificats de naixement.

Després de tot el que ha viscut, com descriuria el seu estat d’ànim actual?
Em sento molt estimat. I n’estic orgullós. He pogut contribuir al fet que el món sàpiga fins a quin punt la justícia burundesa és el servidor del poder executiu i, per tant, que hi hagi menys víctimes. I estic orgullós de les vides que he salvat. Ja com a voluntari de l’ACAT, vaig poder evitar execucions extrajudicials durant les meves visites a llocs de detenció. Més tard vaig treure del país a una persona que arriscava la seva vida a causa del seu activisme. Després, l’any 2017, durant l’interrogatori, després de la meva detenció, quan estava entre reixes, vaig aconseguir prevenir a diverses persones que també eren objectiu de les autoritats. D’aquesta manera, la seva vida es va salvar.

L’oració us dona força?
Per a mi, ser cristià significa actuar amb un esperit de respecte. Jo prego, però tampoc cal sobreestimar l’oració. És un primer pas. El més important per a mi, és l’acte d’empatia, de compassió i de dedicació envers els altres. Si es pot fer una cosa justa i positiva per a la societat, cal actuar, sense vacil·lacions i sense por. El moment de fer una bona acció pels altres és ara car el demà és molt lluny i no ens pertany. Hem d’intentar ser una referència per a la societat. Estem a la terra per a protegir i salvar a les persones.

Què passa amb els botxins?
També ells necessiten protecció i rescat. Cal ajudar-los a canviar perquè ningú neix criminal. És la societat la que empeny a algunes persones a esdevenir criminals.

Com veu vostè el futur de Burundi?
Des que el nostre país es va fer independent de Bèlgica el 1962, les guerres i les crisis cícliques amb connotació ètnica han portat el dol a Burundi. El poble està cansat. Necessitem una solució que reuneixi tots els components socials del país en lloc de dividir-los. Vull veure algun dia a qualsevol ciutadà del país designat com a burundès, en lloc de ser ètnia. Crec que la clau d’una pau duradora resideix en la reconciliació, abandonant la via de la venjança i triant la del perdó. Les víctimes han de fer el primer pas. Els botxins rebutjarien el perdó? No ho crec. Hem de crear una cultura de perdó i amor.

Això sembla més fàcil de dir que de fer…
Malgrat tot, crec que sí. Estic treballant per a aconseguir aquest objectiu i estic segur que serà possible. El poble burundès, en el seu conjunt, unit i pacífic, de manera duradora, serà el meu orgull.

(Context) El «dossier Germain Rukuki» en breu:

Germain Rukuki (45) ha fet estudis en economia política a Bujumbura. Membre de l’ACAT-Burundi des de 2004, visita centres de detenció a Burundi de 2006 a 2010. L’any 2011 es va convertir en el responsable dels assumptes financers i administratius de l’organització.
L’any 2015, el president de l’època, Pierre Nkurunziza, es va fer escollir per a un tercer mandat violant la Constitució i l’acord d’Arusha. Perseguia als defensors dels drets humans i als oponents polítics, als quals feia responsable de les manifestacions contra el seu tercer mandat, il·legal. L’ACAT-Burundi és prohibida. Diversos membres de l’organització –com uns 400.000 altres Burundesos– van abandonar el país. Continuen treballant contra la tortura i els maltractaments des de l’estranger. Rukuki va romandre al país i va començar a treballar per a l’Associació de Juristes Catòlics de Burundi (AJCB). No obstant això, el règim considera Rukuki el responsable de l’ACAT-Burundi.  Germain Rukuki va ser arrestat el 13 de juliol de 2017. Quan les forces de seguretat tornen a casa seva unes hores més tard per detenir igualment la seva esposa, aquesta última ja no és allà. Després de la detenció del seu marit, ella va abandonar immediatament el territori de Burundi. El 26 d’abril de 2018, Germain Rukuki va ser condemnat a 32 anys de presó per «rebel·lió», «atemptat contra la seguretat interior de l’Estat», «participació en un moviment insurreccional» i «atemptat contra el cap de l’Estat». El juliol de 2020, aquesta condemna va ser anul·lada. En va seguir una revisió dels fets amb nous jutges davant el Tribunal d’Apel·lació. El 21 de juny de 2021, la seva pena de 32 anys es va reduir a 1 any. Només en va restar l’acusació de «rebel·lió». Després del seu alliberament, Germain Rukuki va viure tres mesos en clandestinitat a Burundi. Al setembre s’exilià a Bèlgica. La seva dona i els seus tres fills, que es troben a Ruanda, s’hi uneixen el febrer de 2022.

Entrevista realitzada per Katleen de Beukeleer  (ACAT-SUÏSSA)