L’ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura) és una associació ecumènica que reuneix cristians de totes les confessions, per lluitar per a l’abolició de la tortura, la pena de mort I altres tractes cruels, inhumans i degradants. Els cristians ens comprometem a lluitar per un món sense tortura, perquè aquest flagell és incompatible amb la dignitat humana. És en l’evangeli on trobem la nostra força per l’acció. La fe en el Crist mort i ressuscitat ens dóna la força d’esperar i d’actuar per a l’abolició de la tortura.
L’ACAT professa que el nostre pare comú és Déu i que, per aquesta raó, som germans els uns dels altres. El Gènesi arriba a dir que l’home i la dona, han estat creats a imatge vivent de Déu. Els nostres germans torturats o maltractats, són per tant, una imatge desfigurada de Déu; atesa la referència a aquest Déu creador, tot ésser humà té un valor en ell mateix, independentment de tota consideració religiosa.
Cada esser humà doncs és volgut per Déu com un fi digne de respecte i d’atenció, i com a tal té un valor absolut. Només ell és un fi en ell mateix, només ell és veritablement sagrat: i podem parlar literalment de sacrilegi cada vegada que un home o una dona és utilitzat com a instrument al servei del profit, o de la defensa d’un partit, o d’una política, o quan és sacrificat.
Proclamar, en la fe, que l’home/dona és imatge de Déu no representa una fórmula buida, sinó l’afirmació d’una responsabilitat i una crida a l’acció. El Déu de l’Èxode ja és aquest Déu d’amor i de llibertat que arriba fins a l’extrem d’encarnar-se en Jesucrist.
Vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m; despullat, i em vau vestir.
Senyor, quan us vam fer tot això?
En la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits.
La fe en Jesucrist, crucificat i ressuscitat, ens dóna la força d’esperar i d’actuar per l’abolició de la tortura.
El fet de la Resurrecció de Jesús, la fe en Jesús viu, Senyor i Salvador, és en el cor de la lluita i de l’esperança cristiana. Aquest món no és un carreró sense sortida. La mort no té l’última paraula. Perquè com escriu Olivier Clément “el cristià és un vivent que té la mort darrera d’ell i no davant, pot posar-se en moviment contra totes les formes de violència i de mort”.
Això és el que comença per recordar la carta fundacional de la FI.ACAT: La fe en Jesucrist, crucificat i ressuscitat, vencedor de la mort, ens dóna la força d’esperar i d’actuar per abolir la tortura. Els cristians sóm invitats a testimoniar el pas de Jesús pel sofriment, per l’opressió , per la tortura. No els ha suprimits ni els ha exalçats.
Si Jesús, testimoni de l’amor de Déu, ha passat pel sofriment, és per a il·luminar un futur de vida. En el cor de la nit de l’hort de les oliveres, Crist s’ha abandonat a les mans del Pare.
Es va abandonar a l’Amor que misteriosament el va alliberar de la mort. Viure la resurrecció és proclamar amb els primers deixebles:
Crist ha ressuscitat!. Que potser no és això, revelar, a través dels nostres gestos, en cada ésser humà amenaçat, oprimit, que ja no està sol, fins i tot en la nit de la tortura.
En la lluita contra la tortura, la pregària pot aparèixer inútil: per què demanar a un Déu que es manté mut davant el sofriment?
Tanmateix, la pregària és el fonament indispensable i la prolongació de l’acció. No és evasió ni passivitat, sinó com un record, el reconeixement de la pobresa i de la impoténcia humana. De la mateixa manera que la pregària de l’Església s’eleva a Déu sense descans mentre Pere és a la presó (Fets 12), la pregària dels membres de l’ACAT sosté a distància els torturats, englobant-los en la immensa pregària universal.
Aquesta oració de súplica i d’intercessió pels torturats de tots el régims té en compte els torturadors, víctimes, ells també, de sistemes monstruosos que els dehumanitzen. Aquesta pregària posa barreres a l’espiral de venjança perquè desterra l’odi.
La pregària no exclou, evidentment, l’acció. Al contrari, ens hi porta, ja que el cristià no ha de renunciar mai a actuar sense parar per afavorir el desenvolupament de la justícia, promoure els drets humans i sancionar totes les desviacions sense excepció. Des d’aquest punt de vista, l’oració és també lloança a Déu i acció de gràcies per tant coratge individual, pel rebuig de la resignació i pels alliberaments aconseguits. Aquestes lloances i accions de gràcies poden seguir, com proposa l’ACAT, els temps litúrgics:
“Enfront de la tràgica amplitud amb què la tortura s’ha estès pel món, invitem vivament les esglésies a denunciar-ne l’ús i la complicitat que l’acompanya. Preguem instantment a les esglésies que en denunciïn l’existència, que trenquin el silenci, i desemmascarin les estructures responsables d’aquesta violació dels drets humans. En la qüestió de la tortura, no hi pot haver cap divergència d’opinio. Unides, les esglésies poden fer – y cal que ho facin – un paper predominant en l’abolició de la tortura.”
Declaració sobre la tortura del Consell Ecumènic de les Esglésies, 1977.