Els més petits, els torturats, els pobres, els desgraciats d'aquest món són identificats amb Jesucrist. Però com els ha d'alliberar Déu si nosaltres no li donem les nostres mans per a escriure, les nostres veus per a protestar, la nostra energia per a actuar i fer sortir de llur presó els captius que són aixafats, les persones que són torturades o condemnades a la pena de mort per delictes d'opinió o per altres motius?

L'ACAT professa que el nostre pare comú Déu i que, per aquesta raó, som germans els uns dels altres. El Gènesi arriba a dir que l'home i la dona, han estat creats a imatge vivent de Déu. Els nostres germans, torturats, són per tant, una imatge desfigurada de Déu atesa la referència a aquest Déu creador, tot ésser humà té un valor en ell mateix, independentment de tota consideració religiosa. Cada esser humà doncs és volgut per Déu com un fi digne de respecte i d'atenció, i com a tal té un valor absolut. Només ell és un fi en ell mateix, només ell és veritablement sagrat: i podem parlar literalment de sacrilegi cada vegada que un home o una dona és utilitzat com a instrument al servei del profit, o de la defensa d'un partit, o d'una política, o quan és sacrificat.

Proclamar, en la fe, que l'home/dona és imatge de Déu no representa una fórmula buida, sinó l'afirmació d'una responsabilitat i una crida a l'acció. El Déu de l'Éxode ja és aquest Déu d'amor i de llibertat que arriba fins a l'extrem d’encarnar-se en Jesucrist. Aquí convindria rellegir el capítol 25 de Sant Mateu:

Vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm; despullat, i em vau vestir.

Senyor, quan us vam fer tot això?

En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits.

La fe en Jesucrist, crucificat i ressuscitat, ens dóna la força d'esperar i d’actuar per l'abolició de la tortura. Carta fundacional de la FIACAT

El fet de la Resurrecció de Jesús, la fe en Jesús viu, Senyor i Salvador, és en el cor de la lluita i de l'esperança cristiana. Aquest món no és un carreró sense sortida. La mort no té l'última paraula. Perquè com escriu Olivier Clément el cristià és un vivent que té la mort darrera d'ell i no davant, pot posar-se en moviment contra totes les formes de violència i de mort. Això és el que comença per recordar la carta fundacional de la FI.ACAT: La fe en Jesucrist, crucificat i ressuscitat, vencedor de la mort, ens dóna la força d'esperar i d'actuar per abolir la tortura. Els cristians sóm invitats a testimoniar el pas de Jesús pel sofriment, per l’opressió, per la tortura. No els ha suprimits ni els ha exalçats.

Si Jesús, testimoni de l'amor de Déu, ha passat pel sofriment, és per a il·luminar un futur de vida. En el cor de la nit de l’hort de les oliveres, Crist s'ha abandonat a les mans del Pare. Es va abandonar a l'Amor que misteriosament el va alliberar de la mort. Viure la resurrecció és proclamar amb els primers deixebles:

Crist ha ressuscitat. Que potser no és això, revelar, a través dels nostres gestos, en cada èsser humà amenaçat, oprimit, que ja no està sol, fins i tot en la nit de la tortura?

En la lluita contra la tortura, la pregària pot aparèixer inútil: per què demanar a un Déu que es manté mut davant el sofriment? Tanmateix, la pregària és el fonament indispensable i la prolongació de l'acció. No és evasió ni passivitat, sinó com un record, el reconeixement de la pobresa i de la impoténcia humana. De la mateixa manera que la pregària de l'Església s'eleva a Déu sense descans mentre Pere és a la presó (Fets 12), la pregària dels membres de l'ACAT sosté a distància els torturats, englobant-los en la immensa pregària universal. Aquesta oració de súplica i d'intercessió pels torturats de tots el règims té en compte els torturadors, víctimes, ells també, de sistemes monstruosos que els deshumanitzen. Aquesta pregària posa barreres a l'espiral de venjança perquè desterra l'odi.

La pregària no exclou, evidentment, l'acció. Al contrari, ens hi porta, ja que el cristià no ha de renunciar mai a actuar sense parar per afavorir el desenvolupament de la justícia, promoure els drets humans i sancionar totes les desviacions sense excepció. Des d’aquest punt de vista, l'oració és també lloança a Déu i acció de grácies per tant afegir de coratge individual, pel rebuig de la resignació i pels alliberaments aconseguits... Aquestes lloances i accions de gràcies poden seguir, com proposa l'ACAT, els temps litúrgics: durant l'advent, lloances per la dignitat de l'home; durant la quaresma, pel valor de les víctimes; durant el temps pasqual, pel triomf de la vida; durant l'ascenció y la pentecosta, per l'alliberament dels presos.

Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; i dels maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos que podria sofrir malstractes (He 13,3) .

"Enfront de la tràgica amplitud amb què la tortura s'ha estès pel món, invitem vivament les esglésies a denunciar-ne l’ús i la complicitat que l'acompanya. Preguem instantment les esglésies que en denunciïn l’existència, que trenquin el silenci i desemmascarin les estructures responsables d'aquesta violació dels drets humans. En la qüestió de la tortura, no hi pot haver cap divergència d'opinio. Unides, les esglésies poden fer i cal que ho facin- un paper predominant en l'abolició de la tortura."

Declaració sobre la tortura del Consell Ecumènic de les Esglésies, 1977

L'ACAT vol ser sentinella per a les Esglésies i per al món.

Els membres de l'ACAT tenen el deure d'alertar constantment aquestes Esglésies i aquest món sobre la trista conducta d'alguns dictadors, siguin els que siguin. Tots han d'ésser vigilats per a fer conèixer i denunciar aquestes accions.

Interpel·lar i sacsejar els altres cristians, que malauradament serien capaços de dormir en pau durant aquest temps. Cal provocar una sotragada.

A més, l'ACAT i els seus membres han d'estar atents a fi que el cristianisme mateix no es perverteixi radicalment, transformant-se en ideologia, en sistema. Han d'estar atents a fi que les Esglésies no deixin mai de referir-se a la persona del Crist, Camí, Veritat, Vida, i no facin mal ús de la seva doctrina interpretant-la a fi de jutjar, eliminar, marginar unes persones. Encara no és pas tan llunyà el temps en què uns grups cristians condemnaren els jueus en nom de la doctrina cristiana i combateren certes persones acusades d'heretgia. Alerta, doncs: la perversió del sentit de l'absolut es transforma fàcilment en perversió absoluta. Encara avui, hi ha moviments de denominacio cristiana que, sota aquesta bandera i enmig de nosaltres, persegueixen els àrabs o els turcs.

Igual que altres associacions, l'ACAT pressiona els governs a través de Crides Urgents .

La Crida Urgent explica primerament la situació del país de què es tracta, exposa el cas concret pel qual hem d'intervenir i després proposa la carta que cal dirigir al govern d'aquell país. La carta es pot fer igual que el model o bé es pot modificar, sempre que s’hi posi la informació que hem rebut.

Totes les adreces, fax i correu electrònic, s'indiquen en la Crida, com també l'adreça dels representants diplomàtics (ambaixades) en el propi país on és convenient enviar la còpia de la carta.

El més important és la rapidesa en l'acció; si és possible, va bé fer servir el fax o el correu electrònic, ja que són els mitjans més ràpids. En moltes ocasions, els governs reben les Crides Urgents quan han passat escassament 24 hores de la detenció d'una persona (període en el que les tortures són possibles). Cal recordar que quan enviem una carta a favor d'un pres, moltes altres persones estan fent el mateix en el seu país. Per tant en pocs dies les autoritats en qüestio hauran rebut centenars i centenars de cartes i totes per al mateix pres.

L'ACAT organitza periódicament campanyes, sovint amb altres grups o ONG. També participa en actes públics, taules rodones, xerrades. És membre de la Federació Catalana de d'ONG pels Drets Humans.

A DALT